Diagonal Psico

Dimecres al mati vaig passar del estudi i me’n vaig anar al centre a fer “choping” l’àlber un company de fatigues als entrenaments m’havia parlat de les seves noves bambes per fer la proba d’agilitat i no me’n vaig estar d’anar a la tenda de la rambla Catalunya on se les va comprar ell ja que quan les va comprar només els hi quedaven les que ell es va endur i unes del 45. Vaig anar allà i per llei de murphy ja no els hi quedaven d’aquell model. Oooo decepció, encara que el mes productiu de tot del dia d’escaqueig va ser observar tota la fauna que abarrota el metro a les 11 del mati: Sentadetes davant meu dues marujes que van a fer la compra amb el carro de quadrets reglamentari, mes enllà un estudiant amb cara  ressacosa de la última festa que s’havia pegat la nit interior i que en un esforç sobre humà s’ha llevat a les 10 i esta  intentant arribar a la uni per a fer acte de presència, al meu costat un tio amb un traje sintètic barato amb pinta d’agent comercial de tercera divisió (a aquells a qui la empresa no els hi posa cotxe i ha de desplaçar-se en metro per a fer les ventes), mes enllà de peu un parell de tios amb aspecte brut podrien passar per manobres però no durien una barba tan llarga i tan mal cuidada mes aviat semblen indigents que venen de que els hagin fotut fora després de esmorzar a algun alberg. Hi ha un altre tio assegut en un racó amb pinta de aturat de mes de 45 anys i de llarga durada, fa cara de deprimit, s’hem acut amb tota la mala baba del món que potser la pròxima vegada que vagi a agafar el metro potser es tiri a la via, en fi no sé si era el ambient depriment que ho inundava tot o soc jo que estic en fase maníaca... potser hauria de començar a prendre algun neurolèptic

Quant les coses estan clares

A vegades les coses estan molt clares, tens un presentiment i saps ineludiblement el que passarà.
Tal com et baixaven de l’ambulància, s'et veia que estaves molt malament: aturat, intubat, monitrotizat, els anestesistes fen-te massatge, tothom ballava sincronitzadament al teu voltant, tothom ho va fer lo millor que va poder, encara que jo sabia que per molt que intentéssim fer, lo inevitable t’acabaria succeint. Notava com la teva vida s’anava escorrent a mesura que et dessagnaves per les múltiples hemorràgies internes, malgrat que t'estàvem passant molts líquids, malgrat haver-te punxat una via de gran calibre amb el cor parat (cosa que no havia aconseguit de fer a ningú abans), malgrat haver-te reanimat una vegada. Al final et va passar el que t’havia de passar. Vas arribar amb un filet de vida i malgrat tot no te la vam aconseguir mantenir-la.
Es recull un ferit molt greu, es trasllada a un moribund i s’ingressa a un cadàver, de quan en quan se’n salva algun, però ja fa massa temps que no en salvem cap.

1ª llei de Frank

Primera llei de Frank sobre els desplaçaments
El temps en recórrer en vehicle els últims 200 metres fins a la porta del garatge de casa es proporcional a les ganes de dormir, que a la seva vegada es la meitat del temps que et tiraràs redere del camió de BCNeta i inversament proporcional al coeficient intel·lectual del retrassat mental que condueix el cotxe de redere teu (per molt fer-lis llums i tocar el clàxon els de la basura no faran la seva feina més ràpid...)

una mica de Photoshop i...

Nou encapçalament per al blog.
Y nou botó per a fer el meu link:

Alcohol para el culo

Diumenge per la tarda vaig anar a conduir una ambulància de Franc per a una ONG al correfoc que es feia en honor a santa Eulàlia copatrona de la ciutat. El cap d’instal·lació, amb molta diligència va preparar-ho tot abans de sortir, encara que tothom va anar arribant amb puntualitat voluntària... Revisem l’ambulància i ...premio! la bancada de la llitera no funciona! hem de canviar de cotxe. Diumenge devien estar alineats tots els planetes i com per una providència dels déus la única ambulància disponible per a fer el canvi era la alfa 5.5 “la meva” la de la foto, després de demanar tres mil vegades d’anar amb aquesta ambulància cada cop que faig un servei de conductor, per què hem fa una miqueta de il·lusió conduir-la, al final m’havia tocat, i jo feliç com un anís per haver fet el canvi... JE JE JE.
Arribem tard a la plaça Sant Jaume, per que se’ns havia indicat d’anar a un lloc equivocat (cosa que passa casi sempre) muntem el dispositiu i planegem la cobertura. Un cop tot va acabar a la plaça Sant Jaume ens vam dirigir a la Plaça de la catedral allà una persona de la organització hem va dir que estaria bé que ens poséssim a un punt que anomenarem “punt X”. Un cop vaig estacionar amb perícia al “punt X” amb un parell de maniobres prudents però exactes, la mateixa persona de la organització s’hem apropa a la finestreta de l’ambulància i hem diu de posar-la a un punt que es podria definir com “X+1’5 metres a l’esquerra”, jo amb diligència satisfaig els desitjos de aquella dona. Un cop vaig estar estacionat al punt “X+1’5 metres a l’esquerra” hem va comentar que per a que ens veiéssim mes ens podríem col·locar en un punt que senyalant m’atreviria a definir com “X+1’5 metres a l’esquerra+20 metres endavant”. Un cop vaig estar estacionat a “X+1’5 metres a l’esquerra+20 metres endavant”, en aquesta nova posició hem va preguntar si era possible deixar la llum fixa del pont de rotatius per a que se’ns veiés encara millor tot i que el punt “X+1’5 metres a l’esquerra+20 metres endavant”, era aproximadament en mig de la plaça de la catedral, a lo que li vaig respondre que portàvem tot tipus de llums en aquella ambulància però aquelles no ens les havien posat OOOoooh quin greu que hem sap... ni per aparcar un helicòpter es mareja tant la perdiu...
Vam atendre a força gent, jo personalment hem vaig escaquejar de totes les cures, hem dedicava a fer de relacions públiques de la ambulància JA JA JA!!! Encara que vaig poder fer un estudi observacional del que vaig treure una conclusió: “si ets guiri i vas a un correfoc fijo que et cremes” per que la majoria de atesos van ser turistes, en especial cal mencionar un Italià amb una intoxicació etílica moderada que es va dirigir a nosaltres demanant-nos “alcohol para el culo” jo li vaig contestar tot educadament que el que teníem no era per a aquella via d’administració, va marxar. Al cap de poc temps va retornar amb una acompanyant amb un millor nivell de castellà i menys intoxicada que ens va indicar que el que tenia el seu company era una cremada al gluti i el que ens demandava era una cura tópica. El vam atendre amb diligència ja que casi era l’hora de plegar.

La vuleta al Curro.

Després de 8 dies de festa (estudiant entrenant i aixecant parets de totxana ) he tornat a la feina a Urgències. De divendres només recordaré a un noi amb un problema hematològic, amb qui vaig fer broma, i vam passar una bona estona, vam riure de valent. Només pensar que en lloc de sang, per les venes li circula merda i que es possible que aquell bon tiu, que podria ser un col·lega meu no se’n surti s’hem regira l’estomac. Dissabte hem vaig picar amb un sanitari per una parida, i un diumenge pel matí a primera hora avorriment a urgències de Traumatologia; hem dedico a llegir els blogs de la gent dels links d’aquí al costat mentre una yaya demenciada a la que, en la meva opinió, sobremediquen a la residència i esta planxadíssima espera consulta amb el traumatòleg... Mes tard ha estat mes divertit, a la yaya se li han passat els efectes del Haloperidol i hem tingut diàlegs de besugos força divertits, al final li he canviat el bolquer i la hem enviat de tornada a la residència després de unes quantes radiografies, no he posat cap guix (amb lo divertit que és), només n’he posat tres en la meva vida, al menys cada cop hem surten millor (per que el anterior sempre ha estat un desastre JA JA JA). Per la tarda he conduït la ambulància de la creu Roja de Franc a la Plaça Reial. Anava amb la "meva", la alfa 5.5, dic meva per que després de molt taladrar vaig aconseguir que el meu jefe de llavors hem deixés dir com havien de fer el carroçat de la ambulància quin model de camilla volia quins llums prioritaris quin tipus de sirena... com havien de anar distribuïts els prestatges etc... "el sueño de mi infancia hecho realidad" Pos bueno al final el resultat va ser una ambulància que sembla un ovni (per la quantitat de llums estroboscòpiques que porta al davant i amb un carroçat que al final ha resultat ser una mica deficient (els mobles podrien estar millor acabats). Total que a la Creu anava amb una metge i amb un munt de voluntaris i m'he posat en modo conductor (yo solo muevo la ambulancia de aquí a allá) i m'he escaquejat, totes les cures les han fet o la doctora o els voluntaris i de tornada a la base en ambulància-patera (tots han volgut tornar amb la ambulància tot i el risc de que conduís jo).

Rubia de la 4a fila

Rubia de la cuarta fila.
Con el permiso de Joaquín Sabina, te pongo este apodo a ti, que fuiste la primera en hacerme sufrir. Para mi eres lo mas parecido a una ex que he tenido y que tendré (espero).
No es que hubiera algo entre nosotros (muy a mi pesar), por no ser no fuimos ni amigos, quizás lo mas políticamente correcto sería decir que fuimos compañeros de universidad. Te observaba desde la fila del fondo, tu figura, tu pelo, observaba tus rasgos y después los recordaba para mí de manera épica, eras una preciosidad un hada de intensos ojos azules, pelo rubio, estatura media y formas apetecibles. Pase muchas horas sentado tras de ti, soñando con la posibilidad de que me dirigieras la palabra. Yo era un crio, apenas sabia nada de lo que sentía, tu a demás de ser un año mayor me llevabas años de ventaja, que quieres de un pobre cretino como yo que practicó antes una Reanimación Cardiopulmonar que un polvo. Perdí los papeles, té vomité que te amaba con nocturnidad y con alevosía. Sonreíste, escurriste el bulto y me dijiste "ya te llamaré". Encontraste alguien que te hizo feliz y me lo llegaste a presentar, aguanté un año de clases con el corazón Necrosado, en el fondo de un pozo negro de rencor, hundiéndome un poquito más cada mañana en que adivinaba que la razón por la que llegabas tarde y sonriente era que la noche anterior la habías pasado con él. Me mortificaba pensando en todo lo que yo nunca te podría llegar a dar. Me sentía como un gusano a su lado. Me sentía como se sentiría mi Renault Clio del 91 estacionado al lado de su PORSCHE a la vista de todo el mundo.
Pero al fin todo pasa y todo se supera. Hoy te hablo de igual a igual enamorado de alguien que no eres tú, y correspondido. Nadie te habrá amado tanto como yo, pero eso es algo que tú ya nunca sabrás.

artista multidisciplinari

Aquest cap de setmana (des de diumenge fins a dimarts al migdia) l’hem passat a Bellpuig on el Senyor Pere (que es el pare de la meva bona amiga Janina) ens ha ensenyat a l’Albert i a mi tots els secrets de l’ofici de paleta de cara a la prova d’ofici de la oposició a bombers.
Després d’aquests dies només s'hem acudeix definir-me com a un artista multidisciplinari : infermer, camioner, presumpte bomber i projecte de paleta.

Hores d'estudi a la Biblioteca amb la Lucia.

a new beginning

Avui he començat la reducció horària al Servei d’urgències. Faig una reducció del 50%, això vol dir que una setmana treballaré dimecres i dijous i la altra treballaré divendres dissabte i diumenge.Coses bones: de dijous a divendres tinc 8 dies de festa consecutius!, no hem taladrarán des de personal trucant-me en plan “vine ara”, podré entrenar i aniré força mes descansat, podré estudiar la oposició a bomber.
Coses que Ni fu ni fa: podré augmentar la meva experiència en urgències de cara a una hipotètica entrada al 061, cosa que voldria dir que no he entrat a bombers. Encara que sempre que les caps d’infermeria del 061 estan al carrer, curiosament jo o no treballo o no estic per davant que hem vegin... en fin..Coses dolentes: cobraré la meitat de un sou normal de matins que es com si diguéssim, la meitat de una merda.
De moment es la solució que he trobat fins que trobo la forma de viure del cuento.