El sindrome del superviviente.

Cada matí que treballo, es repeteix la mateixa escena: hem desperto, hem rento la cara i ja vestit hem despedeixo de la meva novia, mentre ella dorm, l'abraço, li faig un petó i marxo. Es un perfecte retrat de la rutina qüotidiana diaria.
Creuo la porta i pel meu cap hem passa la vaga idea de que hi ha una possibilitat infima de no tornar, de que aquesta hagi estat la última vegada que la hagi abraçat, besat, olorat. Aquesta possibilitat, si la comprares amb la d'altres amics que son bombers o agents de l'autoritat potser es petita, pero, al cap i a la fí hi es. Objectivament, hem puc dormir al volant anant i venint del curro, i a la feina, hem puc fotre una pinya a la carretera, hem poden atropellar mentres estic treballant a la carretera, hem poden agredir, i mes val no pensar en tota la varietat d'accidents biologics i no biologics que et poden arribar a passar treballant per que si no, no sortiries de casa. Durant el torn, a vegades mor algú, tot va bé sempre que el que traspassi sigui el pacient, es una putada haber de dir-ho a la familia, pero al cap i a la fí es part de la feina i acaba sent una rutina una mica macabra haber-ho de comunicar a uns parents que sempre estan trasbalsats.
Ara bé, quan el que mor es un nen de molt curta edat, les coses es torcen. La ideosincràcia d'abans no funciona. Aquell petit angelet s'et endú una part petita de la teva vida amb ell.
No pots evitar endur-te'ho a casa.
Aquell dia, quan acabes el torn i tornes a casa, en traspassar la porta, no pots deixar de pensar en que l'unic que vols es abraçar als teus i sents que una miqueta de tú ha mort aquell dia...
pero al cap i a la fí s'ha de seguir endevant...