Mismocracia

M'agrada internet, m'agrada la llibertat que hem dona el poder opinar d'absolutament de tot i a demés sense tenir gaire idea de res... qui hem llegeixi serà qui hem donarà credibilitat o no.
Una de les últimes notícies que m'han indignat fa referència a la "meva" professió, la de infermer, una professió que jo la sento molt "meva", al cap i a la fi soc infermer, fill de infermera, surto amb una infermera i es "lo que he mamat a casa des de petit", soc infermer fins a la medul·la encara que alguns sectors minoritaris integristes, no acabin de assimilar del tot als "infermers" homes. La infermeria sempre ha estat una professió de dones i certament cal pensar com una dona, has de desenvolupar una sensibilitat especial per apreciar tot allò que esta passant, intuir aquells problemes que no son evidents i has de tenir la capacitat de estar fent 3 o 4 coses a la vegada, i fer-les totes bé. Porto tres anys intentant-ho, m'ha costat força, per que al cap i a la fi soc un home, i la meva masculinitat no va lligada a cap de les qualitats anteriorment descrites.
Soc un dissident, una anomalia, una cosa estranya, i com a dissident m'agrada pensar que el camí que segueix tot el ramat potser sigui bo però es possible que n'hi hagin de millors.
El passat dia dimecres 24 de gener es van celebrar les eleccions al col·legi d'infermeria de Barcelona per a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern, per a mi, eren unes eleccions de resultat previsible per que només es va presentar una candidatura. Arribats a aquest punt haig de fer una reflexió, la junta de govern que ha guanyat no ha estat involucrada en cap escàndol, ni res per l'estil en plan Marbella ni cap cosa així, ha gestionat el col·legi amb transparència i ha tret el col·legi de una situació de crisis ja que quan van entrar l'anterior junta havia deixat deutes per totes bandes i tots els bens materials del col·legi estaven envargats. Com era d'esperar ningú no va presentar cap candidatura, ningú tenia motius per criticar-los, ningú ho podia haver fet millor. Idealment el dia 24 tothom hauria d’haver anat a votar massivament a la seu del col·legi allà a la Bonanova per donar suport a aquesta candidatura que tant bé ho esta fent i que ens esta reflotant de la situació de crisis viscuda ara fa quatre anys. M'ha sorprès però que en la nota de prensa del dia 24 de Gener s'informa que:

"Malgrat que “Infermeria Activa” ha estat l’única candidatura presentada, 319 col·legiades i col·legiats s’han desplaçat fins a la seu del Col·legi per exercir el seu dret a vot"

Segons la última memòria del col·legi d'infermeria a Barcelona hi han 28920 infermers col·legiats exercint (no crec que hi hagi mes de 200 o 300 inhabilitats sense dret a vot) o sigui que han anat a votar a "ojo de buen cubero" algo mes d'una centèsima part del cens electoral.... però la única candidatura que s'habia presentat ha guanyat per una "amplia majoria"
Dos qüestions s'hem plantegen:
- Que ens esta passant per no implicar-nos en un òrgan que esta per a vetllar per els nostres interessos com a col·lectiu professional.
- Com una junta es pot sentir respatllada amb només una centèsima part dels vots?

El meu avi

Aquest es el meu avi, la foto, va ser el regal de Nadal que hem va fer mes il·lusió, aquella foto antiga de ell "al curro" que vaig descobrir fa molts anys dins d'aquella capsa de sabates que l'avia amagava al pis de Tortosa. Ara, restaurada i emmarcada, la tinc a l'escriptori de la meva habitació.
El meu avi ha estat sempre aquest home fort, que s'enfilava als pals de telèfon de mitja españa i gairebé tota la província de Tarragona, ademés duia el camió, l'avia deia d'ell orgullosa que era "chòfer de la telefónica". Es va alegrar molt quan per fí hem vaig treure el carnet de camió "com ell" per a poder opositar, ara ja seriem 2 conductors de "primera" a la família.
Ja fa uns anys que els meus avis estan pitjor de salut, però en els últims mesos a l'avi li han diagnosticat un càncer de bufeta, fa poc que ha començat la quimioteràpia i esta millor, però al novembre estava realment fotut, et mirava i el veies patir. Fins a l'extrem que el en una crisis de dolor, el vaig haver de portar jo amb la meva ambulància a l'hospital d'urgències dos vegades. L'última vegada, mentre el company conduïa el troç curt que hi ha des de el pis que tenen els meus avis fins a urgències, el veia enfonsat a la llitera, miran-te desde la distància que et dona el saber que encara que la família et digui que no es res greu, tu sents que alguna cosa no et va bé, jo el vaig mirar als ulls i no el vaig poder enganyar, no vaig dir res, pero ell hem va entendre amb aquella clarividència que li dona el haver tingut 2 embòlies consecutives en 3 anys i ell ara que ho sabia va seguir, preguntat-me si punxava la via venosa perfièrica tant bé a tothom, si aquella ambulància quadrada era una mercedes, si el monitor desfibril·lador valia tants diners .
El van arreglar fins ara, en que va tirant amb la quimioteràpia a l'espera que li puguin extirpar el tumor; malauradament la meva mare esta convalescent d'una operació i no puc passar tot el temps que jo voldria amb els meus avis, amb el meu avi sobretot hem consola pensar que quan ha estat realment fotut jo l'he ajudat, ja sigui quan va tenir la primera embòlia que hem vaig quedar algunes nits cuidant-lo a l'hospital, o quan m'ha necessitat i ha resultat que estava treballant aquell dia amb l'ambulància.

Real como la vida misma

Tan real como la vida misma... a qui no li ha vingut mai un "experto" a dir-li com ha de fer la seva feina??

mania persecutoria

Es uno de los videoclips mas inquietantes y agobiantes que he visto... hace que todas mis fobias y paranoias salgan a flote solo por un momento....

Es de Chemical brothers y la canta el vocalista de bloc party (irreconocible)

DuLcE €squizo-NAvIdAD

Aquestes festes passaran a la historia no per que els de TV3 van decidir que aquest any havíem de empassar raïms mentre admiràvem el increïble edifici d'oficines fàl·lic de la plaça de les glòries, sinó per la implacable invasió de pares noëls que mitjançant cordes, escales de mà i escales de cordino han col·lonitzat els balcons de aquesta urbe post-moderna anomenada Barcelona.

¿Com una ciutat bressol del modernisme, a la avantguarda en la innovació i el disseny, plagada de volums arquitectònics eclèctics, ha pogut ser l'escenari d'aquest fenòmen tant summament Kitsch? La meva sensibilitat ha acabat sortint afectada, l'altra nit vaig somiar que aquests petits pares noël cobraven vida i trepaven a les vivendes amb ànim de destrucció i sed de sang com si fossin els petits monstres malparits de la pel·lícula Gremlins.

Per sort tot acabava bé gràcies a que els múltiples cossos policials que patrullen Barcelona van poder controlar la situació a trets.

Part de la culpa la tenen les botigues multipreu regentades per asiàtics de les que han estat el producte estrella durant la present campanya comercial de Nadal, jo per si de cas no n'he penjat cap al balcó.

Benvingut 2007

Com no podia ser d'altra manera, el 2007 l'he començat treballant.
Durant la guàrdia, entre molts serveis "dolents" hi ha hagut un en que les coses s'han complicat una mica i hem acabat entrant al hospital tocant el timbre d'aturades, al final tot ha sortit bé, i al cap d'unes hores hem pogut anar a veure al malalt que habia millorat força i hem pogut desitjar-li un bon any nou. Es reconfortant veure que la feina surt bé, sense caure en el Narcisisme, de quan en quan va bé fer-ho.
Aquest 2007 ens ha regalat una primera imatge del dia meravellosa, a veure com prova l'any.