Infermer Itinerant

Porto un temps ja de infermer itinerant, anat de un lloc a l’altre.
Cagant-me en déu i la mare que hem va parir quan per l’emissora m’envien a buscar un nen malalt (fins ara tots els avisos han acabat bé).
No deixant la emissora portàtil ni per anar al lavabo.
Deixant cafès pagats i per la meitat per que hem hagut de sortir corrents del bar on havíem fet "un alto en el camino".
Utilitzant allò que mai havies pensat per a fer allò que mai t’hauries imaginat.
Comprant xurros per a pagar els favors de els/les companyes d’urgències.
Arribant a un hospital que no era el que tocava per que el tècnic-conductor s’havia despistat.
Tornant a un domicili a buscar el botiquín per que jo m’havia despistat.
Fent riure a qui esta patint un dolor que ni la morfina alleugeria.
Patint per l’ansietat que et genera el no estar allà en el mateix moment ni poder arribar abans.
Explicant les meves batalletes.
Sentint les batalletes dels altres.
Dubtant del diagnòstic.
Tracant el simptoma-guia.
No tenint ni puta idea de que és el que té el pacient, i traslladar-lo.
No tenint ni puta idea de que és el que té el pacient, cridar un metge i resultar una incògnita encara mes gran...
Resignant-me quan ja no hi havia res a fer.
Posant pau entre els que s’havien barallat.
Menjant en bars exòtics.
Patint la conducció agressiva en el compartiment assistencial.
No sabent mai si el cotxe que creua la cruïlla frenarà.
Recollint, mantenint i traslladant problemes de un lloc a un altre.
Ensenyant a qui esta al meu costat.
Aprenent de qui esta al meu costat.