AL otro lado de la camilla

El cas es que diumenge passat el meu avi va tenir una altra embòlia. No es la primera vegada (de fet es la segona) però el pobre s’ha hagut de passar ingressat al Servei de urgències on treballo jo dos dies esperant llit.
Des de aquí vull donar les gràcies a tots els companys/companyes que l’han atés, que tots/totes hem coneixen i alguns/algunes son bons/bones amics/amigues meus. Tinc pendent comprar una capsa de bombons per a cada torn, per que de fet m’han fet molts favors.
Bé el fet de estar a urgències com a familiar m’ha fet reflexionar, de la paciència que tenen les meves companyes i companys, de la feina que fan, de lo difícil que es quan ets tu el familiar quedar-te a fer de familiar i resistir-te a fer de infermer (millor que no ho facis per que la cagaràs).
De lo incòmodes que son les lliteres d’urgències, de lo desquiciant que pot ser, estar allà hores i hores esperant un llit a planta.
A tots vosaltres vos dono les gràcies des de aquí, encara  que mai ho llegiu, gràcies per ser així amb tothom i amb el meu avi en particular.