Historia quotidiana

Aixó hem va passar ahir mentre tornàbem d’entrenar a la piscina l’Albert i Jo. El cas es que anàbem sentats parlant al metro sobre horaris, exàmens, classes de la autoescola i d’altres coses insustancials de la vida de un presumpte opositor a bomber. Em despedeixo de l’Albert i obro el llibre “La conspiración” del Dan Brown, que m’estic llegint (visca els superventas) total que amb el canvi de temperatura la humitat i tal a mi se m’anaba caient el moquillo i tossia de valent, no portaba cap kleenex (como no) i m’anaba secant amb la tovallola com bonament podia… total que una dona que estaba sentada davant meu, s’apiada de mi i en un gest m’allarga un paquet de kleenex, jo li agafo un i li dic gràcies a lo que hem respon “et pots quedar tot el paquet que en tinc mes” a lo que li responc moltes gràcies. Es al·lucinant pero es la primera vegada que hem trobo amb una persona així al metro. Normalment estic acostumat a que t’empentin a que et recriminin a que et mirin malament o a que t’intentin pispar la cartera o a la més comú, la absoluta indiferència. Potser ha estat treballar a urgències pero estic tant mal-acostumat al maleducat (per qué l’has normalitzat, per que es el dia a dia) que l’educat o el correcte hem sorpren. No sé de vegades va bé recordar que encara hi ha gent bona per el món. Potser ella pesará de mi que sóc un maleducat per haver-me quedat el paquet de kleenex que li vaig agafar amb els dits regalimant mocs…