Qualitat

Avui era la revisió mensual sobre els indicadors de qualitat del treball de infermeria a urgències. Per sobre de mirar si ets eficient en la teva feina, o si dónes unes cures de qualitat, un dels indicadors que mes obsessiona als nostres supervisors es identificar amb un braçalet als pacients. Val a dir que es una cosa que jo mai faig, per que a urgències tinc coses mes importants/interessants/urgents a fer. No costa res fer-ho mentres vas a veure al malalt per prendre-li constants o alguna altra cosa així, però no esta dins dels meus esquemes de funcionament normal… Total, avui era dia que tocava comprovacions (coses de la estadística). I de tots els malalts que portava (en portava 7) cap anava identificat. La culpa ha estat meva per no revisar-ho, però també ho ha estat de tots aquells que van abans meu per que “en teoria” tal com entren se’ls enchufa el braçalet de marres i hi havia gent que portava 3 dies ingressat a urgències esperant llit, sense que cap infermera/infermer l’hagués identificat. Sigui com sigui m’ha caigut una reprimenda de la supervisora que m’he tingut que menjar amb patates (bullides, no fregides per coses del règim), la culpa no ha estat meva, però la casi-bronca me la he menjat jo amb una part proporcional de culpa.
De fet, hem consola pensar que si jo menjo dos pastissos i tu cap, la estadística diu que els dos ens hem menjat un...
Així que per ser millor infermer d’urgències, identificaré a tothom amb el braçalet de marres, hem comportaré com un borde, deixaré de trucar als companys per dir-los que m’ha quedat un llit lliure si el volen ocupar amb un malalt de portes, passaré un quilo d’ajudar als meus companys i posaré a parir a tothom. Però identificaré amb el braçalet a tothom i emplenaré el qüestionari d’ingrés sempre.