Fa mes d'un any...

El dijous va fer un any que va morir el meu avi. El meu yayo Pepe.
Fa poc vaig anar a veure la seva tomba , era un dia que vaig plegar d'un torn de 24 hores a Sabadell, va ser una nit tranquila i vaig decidir tornar en bicicleta per pista forestal fins a Barcelona. Un cop a Collserola vaig agafar tota una serie de camins que hem van portar a la necropolis on esta enterrat ell. En un primer moment no trobaba la tomba, vaig pensar: "mira que si t'has pegat la pedalada padre per a no trabar el nínxol...", moments després era als peus de una lápida austera, de granit, freda i digna, sense cap floritura, en ella vaig llegir per fi els cognoms de la familia.
Ell es mort i enterrat, pero encara que sense obsesionar-me, ell per mi segueix viu en els meus records, aquells records de quan sentia el vent a les mans mentre cirulavem per platjes inacabables del delta de l'Ebre per anar a pescar junt amb el meu germà petit Igansi. Vaig recordar lo feliç que era quan amb 4 o 5 anys hem portaba a veure aquells trens que tant hem cridaben l'atenció a estació de Sants o a l'estació del poble. Vaig recordar com hem va ensenyar a conduir amb aquell cotxe que ara esta donant de baixa i desballestat que ha sigut el meu cotxe durant tot aquest temps i només hem va fallar quan ell ja no hi era.
Ell era un home fort, valent, robust, s'habia fet fort conduïnt vells camions Ebro o plantant pals de telefon per tota la penísula i acudint a treure averies montat en una pesada bicicleta. Era la persona mes forta que coneixia de petit a part del Papa, malgrat aixó, el cancer se'l va menjar poc a poc. Al final de tot ja no ens coneixia, a la mirada li veies les ganes de baixar-se d'aquest món. Penso que va morir dignament, al seu llit, a casa seva, amb el dolor controlat, acompanyat de tots nosaltres, tots els nets ens vam despedir d'ell. Quan el seu cor va bategar per última vegada, eren els meus dits els que estaben sobre la seva artèria caròtida (aixó hem va semblar a mi).
Cada cop que li deia que volia ser bomber ell feia que no amb el cap, que era perillós, li vai donar una alegria quan hem vaig treure el carnet de camió "ahora ya habiamos dos primeras en al familia", pero quan li vaig dir que era per la opo de bomber hem va dir que no... en fin...
Ara a un any vista hem veig que estic igual. M'estic fent fort a base d'anar amb la bici amunt i avall, pero segueixo opositant.. el dijous feia conya amb els companys i deia que estic tripitint per que porto gairebé 3 anys opositant, amb alts baixos, deixades de gimnás deixades d'estudiar... pero segueixo...
soc un tossut