Testament vital

Masses torns de 12 hores i algun que altre de 24 hores fan que a penes tingui temps per a mi. El ritme circadià al final acaba trastocat per tot plegat. De fet, acabes que no saps quan es de dia i quan de nit, vius en un estat d'insomni perpetu. La vida d'un suplent a l'estiu es així, i ademés pendent del teléfon per que en qualsevol moment et poden trucar per a que deixis tot i vagis corrents a cobrir algun forat.
Avui, la persepctiva no es gaire diferent, he sortit de casa a les 7 del matí i no tronaré fins les 7 de demà. M'ha costat molt abandonar a la Montse al meu llit.
Si hi ha sort podré descansar, pero en cap cas podré dormir, dormir només dormo a casa, a lo mes que puc aspirar estirat al seient del davant d'un d'aquests furgons infernals on faig vida últimament es a clavar-me el cinturó de seguretat al sacre, acurrucar-me com pugui, tancar els ulls només una estona i descansar sempre pendent del que digui la emisora.
Pero afortunadament hi ha gent que esta infinitament pitjor que jo, podría ser una de les persones que transporto a l'hospital.
Ells si que estan fotuts... i a sobre no es quixen ni la meitat que jo.
Els admiro.