en capilla

Preparat per al dia decisiu, demà són les proves físiques, no m’hi jugo res tan sols m’he de concentrar en no cagar-la, no sóc un “machine” ni faré un temps rècord, per tant, no hem ve de una dècima de segon.
Aquest matí a la feina ha estat potser el dia mes Gore de la meva curta experiència en el servei d’urgències. No per aquell pacient amb obesitat mòrbida que hem atès, que per a baixar-lo de casa han calgut el personal de 2 dotacions, el pitjor ha estat un pobre vellet que en ple us de les seves facultats fa 4 anys va decidir no operar-se un tumor maligne que va anar creixent sense control, que no es va curar mai i que en algun moment degut a la nul·la higiene del vellet va començar a criar larves, ha arribat en un gran taxi blanc amb sirena, quan hem destapat la part de pell, carn i os necrosada hem pogut veure una vintena de cuquets corrent a aixoplugar-se escara endins, no sóc una persona escrupolosa, de fet, un cop quan era voluntari a la protecció civil fins i tot hem va tocar baixar a un col·lector de residus en busca d’ un cadàver, però la veritat es que aquest mati m’han vingut ganes de vomitar, lo mes fort es que tot i estar literalment podrit, el home seguia viu potser gràcies als cucs que havien evitat amb la seva voracitat que la tumoració s’estengués.
Quan m’he pogut reposar, he seguit amb la meva feina, he atès a un home amb una vitalitat envejable i un cap molt ben posat, pre-juvilat a qui s’havia diagnosticat un càncer terminal fa mes de deu anys i a qui les ganes de viure havien fet sobreviure malgrat els metges que s’emprenyaven en dir-li que moriria en pocs mesos. He xerrat distesament amb ell i no li he pres ni la tensió ni el pols ni la temperatura, al cap i a la fi sóc mal infermer. Potser el que m’ha sorprès mes de la seva historia era el que ell deia que un cop ho va saber, va plorar, però després es va agafar la baixa i va començar a acomiadar-se de tothom, va fer sopars amb tots aquells a qui coneixia, va fer regals als seus amics i diu que déu ni do que feia anys que no s’ho passava tant bé de sopar en sopar, passejant acomiadant-se de la ciutat, gaudint i fent allò que li agradava amb qui li agradava.
Voler es poder, però calen collons per a fer el que un realment vol, a vegades un fa el que li diuen mes per conveniència que per convenciment.
Vull ser bomber, podré ser-ho? De moment vaig el nº 60 de la oposició, estic a 15 places d'entrar
De totes Formes el dilluns tinc una entrevista de treball per a entrar a treballar al Servei d'Emergències Mèdiques....
El meu futur es l'ambulància vermella? o la groga?